Anem pel camí i intentem, tant el meu company com jo fer alguna explicació de contingut: per què té eixe nom tan xulo, que si això és una sèquia, que per allà podeu veure tubs pel reg per degoteig,... També em fa la impressió que els dóna igual.

Arribem al final del camí (està tallat per l’autopista) i ens hem quedat amb ganes de més. Comencem a fer una recerca per si trobàrem alguna forma de continuar.

Trobem, un centenar de metres cap a l’oest, un túnel per sota de la carretera. Ens arrisquem i travessem la sèquia que hi ha davant Amb molt de compte baixem per l’empinada escala que dóna accés al túnel. Un a un van baixant amb la nostra ajuda fins que tots estem dins. Ens desplacem fins l’altre extrem, que està ple de canyes. Les arrimem un poc i pugem per les empinades escales de l‘altra banda. El meu company i jo anem a veure si podem seguir, i ens trobem que estem rodejats de carreteres per totes bandes.

Hem de tornar enrere. No podem continuar.

Eixim del túnel. Travessem la sèquia i esmorzem. Tornem cap a l’escola per un altre camí. Hem de bordejar les restes d’una fogata (estem en temporada de cremada de brosta). Trobem un altre sequiot, sense aigua, i decidim seguir-lo, doncs amb la brúixola sabem que ens duu cap al nostre destí.

Aquest camí ens fa anar per damunt de la paret, fent equilibris, botant dins, tornant a pujar, passant per baix de túnels, esquivant bassals que han quedat aïllats,... fins que, al final del camí trobem una porta que ens barra el pas. L’hem d’esquivar passant per un estret marge que ens queda al costat.

Un dia ben divertit.

8700 passes després arribem a l‘escola.

Pau diu: “Això no m’ho deixa fer ma mare”.

El dimarts que ve pujarem a la muntanya de la creu.

Som exploradors.

Aquest relat telegràfic d’una experiència viscuda amb l’alumnat de 5 anys, ens mostra una de les moltes maneres de construir la identitat que tenim. L’arrelament a l’entorn en el que vivim és una eina poderosa que no podem deixar de banda.

(Escrit per Vicent Gracia Pellicer)