En aquest apartat de la web anirem posant totes aquelles propostes que  defineixen el nostre model de treball, fruit de la reflexió de moltes persones. 

MIRADES TRANSFORMADORES CAP A LA INCLUSIÓ

28 d’octubre de 2024

Qui ens coneix, ja sap quant ens agrada reunir-nos per compartir moments i reflexions. Fa uns mesos decidírem llançar un nou format: MIRADES TRANSFORMADORES. En aquesta sessió d’inici, ens reunirem un grup de professionals docents amb l’objectiu de compartir reflexions sobre LA INCLUSIÓ a les aules.El punt de partida eren els dubtes, les inseguretats, la por sobre com abordar la nova casuística que trobem diàriament en les aules i eixa sensació de no abastir dites situacions. Una vegada donarem cabuda a aquestes emocions, sense adonar-nos-en brollaren reflexions de gran valor. En rellegir les idees i posar ordre, observem una concordança entre el que podria ser una mena de decàleg i les seues possibles solucions, i les volem compartir amb tots i totes vosaltres.

1. Cada criatura té necessitats i interessos diversos. En focalitzar-nos en eixes criatures amb què no sabem ben bé com actuar perdem confiança en el nostre saber fer.

❖ Donar lloc a xarrades pedagògiques en el propi centre. No fem referència als cicles i claustres que formen part de la nostra tasca docent. Aquests, solen anar orientats a resoldre les coses puntuals de sempre. Mantenir xarrades periòdiques centrades en les necessitats del centre ens ajudarà a prendre decisions com a grup que treballa en una mateixa direcció recuperant eixe sentit del fer pel bé comú.

2. L’alumnat és de tots i totes. Ens angoixem perquè en tindre un cas en l’aula, sembla que és sols nostre.2. L’alumnat és de tots i totes. Ens angoixem perquè en tindre un cas en l’aula, sembla que és sols nostre.

❖ Redactar el Projecte Educatiu de Centre (PEC) amb les aportacions de tot el professorat. Sovint infravalorem la importància d’aquest document. Més bé, no del document en si, sinó del contingut d’aquest sempre i quan estiga basat en reflexions serioses sobre les implicacions que tindran els acords que el conformen, i no des de la desgana i voler llevar-se de damunt un tràmit burocràtic.

3. Tenir cura amb les etiquetes. Per part de la gestió administrativa, si les criatures no tenen diagnòstic, no pots demanar suports. Per tant, resulta complicat no posar etiquetes. Malgrat això, pedagògicament com a mestre o mestra no m’he de quedar amb eixa etiqueta, sinó amb les potencialitats de cada criatura.

❖ És la teua mirada la que fa que siga fàcil. Com mires tu a la criatura desencadena unes repercussions.

4. Els recursos no venen a ajudar-me a mi. Sovint, es perd el punt de mira d’aquest càrrec. Els recursos són per a la criatura, no venen per a ajudar al tutor o tutora.

❖ Les relacions entre els i les docents són importants per anar en la mateixa direcció. Aportar el millor de cadascú en benefici del centre i, per consegüent, de les criatures.

5. Donar la mateixa importància a tots i totes. Aquest punt tracta de prendre consciència que encara que a una criatura li dedique cinc minuts i a altra deu, tots i totes tenen el seu lloc perquè li done a cadascú el que necessita.

❖ Cal acollir els canvis i la flexibilitat. Comprendre que, de vegades, hem de canviar els nostres mètodes, tècniques i forma de treballar per poder adaptar-nos al context de l’aula i ser flexibles envers les noves necessitats.

6. Saber quin és el nostre lloc en l’aula. Sols soc la mestra, eixa és la meua funció. Voler abraçar més del que ens correspon desestabilitza el sistema.

❖ L’equip directiu ha de liderar, no dirigir. Aquest òrgan representa el timó del vaixell, si cadascú s’ocupa de fer el millor possible la seua part cap tempesta serà un inconvenient.

7. No podem afrontar el context de l’aula com una problemàtica sinó, com un repte.

❖ El Canvi de Mirada ha d’aplegar al conjunt del claustre. No és un cas aïllat que afecte un mestre o mestra, és un repte comú. Es tracta, com bé va dir el nostre company Joan Palmer, de vore “Quines cartes tenim? Doncs, anem a fer la millor jugada possible”.

Per concloure, també volem compartir amb vosaltres una mena de mantra creat a partir de diversos assumptes que ressonaren en aquesta sessió. Ens disculpareu que no traduïm algunes d’aquestes, ja que així és com van sorgir, i això, també és rellevant:

“TE VEO. FES LA TEUA PART I... SOSIEGO”.

MODEL EDUCATIU

Qualsevol pràctica educativa té darrere una sèrie de referències que la validen i li donen consistència (bé, les haurien de tenir).

El nostre model l'hem anat construint al llarg dels anys de la mà del MRP Escola d'Estiu Marina-Safor del que formem part. És un model eclèctic construït amb tots els aspectes que hem recollit amb les formacions que hem fet i de les experiències que hem viscut i que ens han semblat importants.

També hi ha influït molt el nostre desig de realitzar una millor escola pública, i la nostra constant intenció d'oferir les nostres millors practiques educatives per al nostre alumnat, de les quals sempre hem dubtat, i sempre ens hem esforçat per millorar.

Però arriba un moment en què cal posar un nom a aquestes pràctiques, per això, després d'una profunda reflexió hem decidit anomenar-la “l'escola de la mirada conscient”, entenent el terme mirada en el seu aspecte més ampli: mirada, escolta, acompanyament, relació, complicitat, valors,... igual que la consciència, la qual sobrepassa el terme moral de consciència i omple de significat l'ésser. La consciència no es te, s'experimenta.

Així, construint una escola amb la mirada conscient, estem pendents, amb tot el nostre ésser del que necessita el nostre alumnat.

Tot i que aquesta definició encara està als seus inicis, analitzarem que amaga darrere aquesta pràctica educativa.

MARC TEÒRIC:

Socio-cognitivisme: el màxim representant és Piaget i l’escola de Ginebra. S’inspiren en Rouseau i la seua teoria naturalista, i en que la psicologia infantil és diferent a la de l’adult. A més Brunner, Ausubel, Wallon i Vigostky han aprofundit en la dimensió social i cultural de l’educació. Aquestes idees ens donen la possibilitat de seleccionar els estímuls per l’alumnat, el qual podrà interpretar d’acord a experiències anteriors, facilitant la construcció de nous aprenentatges mitjançant un procés de desequilibri i posterior acomodació a la realitat de les seues estructures mentals. El contacte amb els altres l’ajuda a confrontar les idees pròpies.

Perspectiva educativa dels projectes de treball. Seguint l’enfocament de Fernando Hernández, permet a l’alumnat participar de forma activa, tenint en compte les seves eleccions, decisions, opinions, desitjos,... Qualsevol experiència que plantegem a la classe la podem enfocar d’aquesta forma: tot esdevé objecte de coneixement i per tant d’aprenentatge. Això facilita globalitzar l’aprenentatge i realitzar transferències de coneixement.

Educació emocional: les emocions estan directament relacionades amb l’aprenentatge. Les experiències generen emocions que queden enregistrades a la nostra memòria límbica o mamífera. Per al neuròleg A. Damasio, raó i emocions van juntes, són la base del comportament social. Per a H. Maturana i F. Varela no es pot separar cos i ment, matèria i esperit, el cos humà és un tot holístic. També per a Rita Levi Montalcini, estem guiats per la regió límbica del cervell, com la resta dels mamífers. Sobre aquest cervell emocional, els humans hem desenvolupat el neocòrtex, que ens ajuda a controlar-lo, però primer va l’emocional. 

Pedagogia sistèmica: Uns dels seus màxims exponents a Espanya són Mercé Travesset i Carles Parellada. Aquesta mirada possibilita als docents percebre la realitat educativa com un ecosistema, vinculant sistemes familiars, socials, culturals i històrics. Ens aporta eines i recursos per ordenar i gestionar els reptes de l’educació del nostre temps.

Neurodidàctica. L’epistemologia explica el procés pel qual es produeix l’aprenentatge. Actualment hi ha grans avanços en aquest camp, en el que podem citar a Michael Gazzaniga, de la Universitat de California i ací a Francisco Mora, de la Complutense o a Anna Forés de la Universitat de Barcelona. Les investigacions mostren que és la criatura qui fa l’anàlisi de la realitat per traure les seves pròpies conclusions, i la realitat és complexa, global, holística. Hem de tenir en compte que el cervell humà opera amb idees no amb conceptes. Com a docents estimularem el nostre alumnat perquè es plantege idees i preguntes (això què és?, què passa si...?). Un cervell intel·ligent no és el que té més neurones, sinó el que estableix més connexions sinàptiques. 

Òbviament cal prendre Consciència: Ens cal, abans de res, SER i ESTAR. L’alumnat aprendrà del que som, no del que diem, ni del que fem. Hem de posar consciència en totes les nostres decisions, i experimentar la plenitud del ser. Per això, en cadascun dels nostres actes hem d’estar presents amb la nostra consciència plena, amb el que podem escoltar, mirar, acompanyar,... el nostre alumnat. Un autor que ens ha ajudat a entendre-ho és Satish KumarI .

• tot això, arrelat a l’entorn natural. Les xiquetes i els xiquets d’avui tenen dèficit de natura. L’escola ha de ser compensadora, d’eixe dèficit, i viure la natura ha de ser una part essencial del nostre programa. Ens hem de centrar en permetre que els xiquets i les xiquetes aprengen mitjançant experiències en la vida natural, incloent les responsabilitats, la interacció social, el joc lliure. El referent internacional és Richard Luov i ací, a casa nostra, Heike Freire, tot i que Giner de los Rios ja deia que “la millor aula és sota un pi”.

Així doncs, podem dir que el paragima teòric que regeix el nostre treball és el neuro-socio-constructivisme-emocional-sistèmic amb consciència i naturalista.

MARC DIDÀCTIC

Hem creat una proposta didàctica que es pot expressar en els següents termes: 

Autonomia: L’autonomia de l’alumnat és un dels objectius fonamentals en aquesta etapa. Però, autonomia per a què? per fer aquelles coses que els adults decidim? És evident que cal treballar l’autonomia personal en els aspectes de la higiene o en els quefers diaris, però l’autonomia és un concepte molt més ampli, també podent ser entesa com autonomia per a decidir, decidir que vull fer, que vull aprendre i com. I és ací on entra un altre aspecte fonamental que és la democràcia.

Democracia: Si volem una societat democràtica, ho hem de potenciar des de l’educació, des de les aules. Hem de donar veu al nostre alumnat. Però sobretot que se senten escoltats, que el que diuen es fa realitat. Ens cal aplicar a la classe una democracia radical, on cada vot conta, o cada decisió s’acata. Per això, les nostres assemblees, els espais on decidim, s’omplin de contingut. “Hem de ser menys mestres que parlen i ensenyen, per ser més mestres que escolten i aprenen” Tenim la gran sort de poder aprendre dia a dia del nostre alumnat, sols cal escoltar-los més.

Procés educatiu: Ens centrem en els processos i les relacions i no tant en els continguts. Entenem que la criatura ha de construir els seus propis aprenentatges, primer en el grup, i després asimilant-los i conectant-los amb les seues experiències prèvies. Això fa que la criatura aprenga d’una manera significativa i globalitzada. Ara bé, això comporta haver d’abandonar la idea que les xiquetes i els xiquets han d’assolir un objectiu determinat en un moment determinat. Si posem damunt la taula com aprenen les criatures, com funciona el seu cervell, veurem que va seguint un camí, un procés, i que la nostra feina és ajudar-los a avançar, actuant en la seua ZDP. Però eixe procés és individual, no col·lectiu. Cadascuna de les persones que tenim davant té el seu ritme, els seus interessos, les seues necessitats. D’aquesta manera donem cabuda a tot l’alumnat. No marquem les mateixes fites per a totes i tots ja que seria com valorar a un peix per la seua capacitat per pujar a un arbre (frase atribuida a Einstein)

Gestió Emocional: Aquest punt és fonamental, i no pot ser tractat com un tema a treballar, com si d’una matèria es tractés. La gestió emocional ha de formar part del dia a a dia a l’aula, i a més, ha de ser prioritari sobre qualsevol altre aspecte. En el moment que hi haja un conflicte emocional aquest ha de ser tractat, ja que mentre el xiquet o la xiqueta tinga aquest conflicte no podrà ser capaç de fer cap altra cosa. S’ha de abordar amb molta cura, respectant els ritmes de cada xiquet/a, oferint-li la possibilitat de que s’expresse, si així ho considera, o oferint-li altres alternatives (una abraçada, una estona de tranquil·litat, una passejada…) sempre amb la connivència de tot l’alumnat, ja que són ells i elles les que estan més a prop i poden saber com es sent o com ajudar-la, i d’aquesta manera, a més, reforcem l’empatia. La classe és el gran contenidor que regula les nostres relacions. 

Famílies: Sistèmicament, l’escola, nosaltres, estem al servei de les famílies per ajudar-los en l’educació de les criatures. Situar-te en aquest lloc implica un canvi important en el nostre “estatus” de mestre d’escola pública, que som “els que sabem” per passar a estar “al servei de”. En realitat, tota la funció pública estem “al servei de”, encara que no ho semble, però més especialment a l’escola, on les famílies porten el seu “tresor més preuat” i el deixen a les nostres mans. Cadascú ha d’estar al seu lloc per poder educar. 

Entorn: Nosaltres no podem entendre una escola que no estiga arrelada a l’entorn. Som una escola arrelada a l’entorn, però oberta al món. És per això que aprofitem al màxim aquest entorn tan privilegiat que tenim per aconseguir la majoria dels objectius que ens proposem, ja que ens ofereix infinitat d'experiències, vivències i curiositats. Per l’est, a unes passes de l’escola tenim els horts i podem arribar a la mar. Si anem cap a l’oest, creuem el barri del Pinet i tenim la muntanya i el castell. Al nostre barri tenim multitud de serveis i botigues, que, igualment podem aprofitar. El que ens dona el lloc en el que vivim es clau per entendre el nostre món. Treballem el màxim possible a l’exterior, on el nostre alumnat se sent més lliure i on pot viure més i millors experiències. Això ens ha fet potenciar els nostres espais escolars per fer-los cada cop més naturals i oferir més possibilitats d’aprenentatge al nostre alumnat.

Interacció entre iguals: Com diu André Stern “l’aprenentatge no es dona, succeeix”. Aquest aprenentatge, dia a dia, es crea, es construeix, sobretot, entre iguals. La nostra tasca és la de facilitar les ferramentes i les oportunitats per a que aquests aprenentatges succeeixen. El nostre paper com a mestres és el de generar totes aquestes oportunitats oferint-los experiències d’aprenentatges riques i diverses on cadascú puga desenvolupar el seu màxim potencial. En el mateix sentit, potenciem l’espai de conversa i l’assemblea. Aquests espais ens aprofiten per entendre quins son els desitjos i les necessitats del nostre alumnat, alhora que compartim sabers i “passaes”, o organitzem el que va a succeir a la classe.

Avaluació: Entenem l'avaluació com un procés de recerca professional per descobrir el nivell evolutiu individual i diferenciat de cadascun dels nostres alumnes. Seguint aquest plantejament no ens fixem metes ni objectius tancats, sinó que fem un seguiment dels processos de construcció del coneixement atenent al nivell de maduresa de cadascú. Això ens aprofita per treballar en la zona de desenvolupament potencial de cada criatura.

Les pràctiques educatives

Hem posat una pestanyeta  al menu d'aquesta web on anirem explicant diferents reflexions sobre les pràctiques pedagògiques que duem a terme.