- i si les coses no ixen com voldríem?
- i si ens toca un grup molt fort?
- i si ens trobem amb alumnat amb altres necessitats?
- i si necessitem més suport dins l’aula?
- i si les famílies no responen com nosaltres voldríem?
- i si un xiquet/a es fa mal en el pati?
- i si ens veiem limitats/des pels companys/es, per l’equip directiu o per la inspecció?
- i si una eixida no ix com esperàvem?
- i si?
Aleshores, què fem?
- Ens resignem
- Esperem que acabe el curs i que l’any que ve tinguem més sort.
- Deixem de fer les coses que volem i creiem.
- Ens aguantem, les famílies són així.
- Eliminem tots els elements naturals del pati.
- Deixem de fer eixides.
O lluitem
- Veiem cada dificultat com una oportunitat.
- Creem un espai de confiança amb les famílies.
- Dialoguem i argumenten el per què de les necessitats de l’aula.
- Justifiquem perquè tenim el pati que tenim o perquè realitzem cada eixida.
- Resignació o resiliència
Jo ho tinc ben clar, i tu?
PD: Com a persones que som, de vegades ens equivoquem, i cal demanar perdó quan això succeeix, però també, cal saber perdonar-se. Així què perdonem-nos i continuem el camí.
Del text: Joan Palmer
Imatge: Pixabay