No venen de tu,

sinó a través de tu,

i encara que estiguen amb tu,

no et pertanyen.

Pots donar-los el teu amor,

però no els teus pensaments,

perquè ells tenen els seus propis pensaments.

Pots abrigar els seus cossos,

però no les seues ànimes,

perquè ells viuen a la casa del demà,

que no pots visitar, ni tan sols en somnis.

Pots esforçar-te a ser com ells,

però no procures fer-los semblants a tu,

perquè la vida no retrocedeix ni es deté en l'ahir.

Tu eres l'arc del qual els teus fills,

com a fletxes vives, són llançats.

Deixa que la inclinació,

a la teua mà d'arquer,

siga per a la felicitat.

Khalil Gibran, poeta, filòsof i artista libanés.

Fa uns dies, m’emocionava sentint aquest poema. I és que, podem estar d’acord que aquestes paraules que remouen són precises com una fletxa; mai millor dit.

Les criatures són éssers individuals amb les seues pròpies vides i destins, als quals hem de permetre'ls créixer i desenvolupar-se segons el seu propi camí. Com a pares, mares, però també com a mestres som responsables de preparar als infants per al vol cap al seu futur, afavorir el seu propi curs i trobar la seua pròpia felicitat.

Des d’una Mirada Conscient es reconeix la necessitat de respectar la seua individualitat i acceptar el seu creixement com a éssers únics. Posiciona l’adult com a responsable de facilitar un ambient que els permeta florir com a individus autònoms, educant amb respecte i suport, permetent-los ser qui són i encoratjant-los a seguir els seus propis somnis i aspiracions.

No es tracta d'imposar les nostres pròpies expectatives o desitjos sobre les criatures. Cada persona és única i té el seu propi camí, sols cal respectar i donar suport a eixa individualitat.

Text: Marta Sánchez Server

Imatge: MythologyArt a Pixabay