Una pedagogia per al Ser ha d’educar des de la plenitud, des de la complexitat de la pròpia persona, des del convenciment de què tothom pot evolucionar cap a quotes més elevades de generositat, altruisme i empatia cap als altres quan el context és l’adequat.
Per a Humberto Maturana (1), després de milers d’anys de progrés material, els humans hem millorat molt poc com a essers. La tecnologia no ens ha fet millors persones i continuem arrossegant, com en la antiguitat, les nostres pors i inseguretats.
En nombroses situacions de la vida actuem des de la part més instintiva de supervivència, moltes més de les que en som conscients. Açò era necessari quan els nostres avantpassats primitius els calia fugir o lluitar davant una amenaça real per a la seua integritat.
Els perills del món actual estan sobretot en la nostra ment. No en són tangibles, però continuen generant cels, inseguretats, egoisme, intolerància, por als altres. Aquests sentiments acaben degenerant en les guerres, l’enfrontament religiós i ideològics, i falta de solidaritat. Encara que no ens agrada veure-ho, ens comportem com a animals salvatges en defensa del seu territori.
Una educació basada en aprendre bàsicament continguts, ha perdut el sentit del que és important i del que no ho és. Els docents dediquem una pila hores per fer tasques escolars i moltes vegades no ens queda temps per establir relacions humanes amb el nostre alumnat. Les pressions socials i polítiques ens arrosseguen a competir i no a col·laborar.
Educar per a Ser passa per recuperar la valia de la vida interior, adonar-se de què les possessions externes no van a donar-nos la felicitat, que cal compartir el que hi ha al món, perquè cada Ser té el dret de viure amb dignitat. Quan Som, podem Fer, Conèixer i Conviure amb un esperit de consciencia més elevat. És el gran repte de la humanitat.
[1] Humberto Maturana, junt a Francisco Varela, són dos neurobiòlegs xilens, autors de la Teoria de Santiago, per la qual estableixen la capacitat aotorganitzativa de la natura, l’autopoiesi.