Em fa la impressió que és com si ja s’ho hagueren parlat abans d’arribar a escola (estem parlant de criatures de 3 anys, algunes encara no) i ja sapigueren tot el que han de fer, i en volgueren més.
És cert també que res a la societat és igual que fa uns anys. Ni les polítiques, ni les relacions socials, ni les econòmiques. I no anem a entrar ara en judicis de valor sobre si ara és millor o pitjor. Simplement és.
Tornem al títol.
Ens quedem fent el mateix que fèiem fa 10 anys, fa 5, fa dos? Fem el mateix que l’any passat? És obvi que no. No podem. Ens cal moure’ns. No. No és opció baixar del tren, sobretot per que està en marxa i no s’atura.
Com ens hem de situar davant el nostre alumnat? Estem davant un alumnat que ja ha anat i ha tornat, que passa de romanços, que va al gra. Una alumnat al qual no pots enganyar de cap manera, que et pillen fins les ironies mes fines, que saben perfectament com estàs, i com estan ells. Que saben que volen i t’ho demanen.
Ai las. I tot això a quina assignatura de magisteri es dona?
El pitjor de tot és que això no s’estudia. O ets o no ets.
El professorat d’avui, tu, jo, nosaltres... hem de fer un espectacular creixement personal per poder estar a l’alçada del que se’ns demana, tant per part de l’alumnat com per part de les famílies.
Un parell d’exemples. L’educació emocional s’ha fet present a totes les escoles, de manera que avui és difícil (crec) trobar centres que entre els seus objectius no figure l’alfabetització emocional de les criatures. També n’estic segur que en trobarem molts que a més també treballen fefaentment la gestió emocional. Des dels treballs de Damasió, de Asman, de Maturana i Varela, i el més mediàtic Goleman, passant per totes les aportacions que fa la neurociència, ningú dubta que cal incloure l’aspecte emocional a les classes. I jo? M’he educat emocionalment? Gestione jo correctament les meues emocions? Puc plantar-me davant la classe i dir-los que avui necessite una abraçada de tots ells?
Un altre aspecte que s’està introduint cada cop més és la visió sistèmica cap a l’alumnat. Quan mirem el nostre alumnat, les seves actuacions son el reflex (el sintoma) d’allò que està vivint-se al seu sistema familiar. També estan mostrant-me aspectes del meu sistema familiar que jo no vullc (o no puc) veure encara. Com podré donar al meu alumnat si no he pogut prendre allò que el meu sistema m’oferia? Com puc relacionar-me amb els companys del claustre, els meus iguals, si no tinc relació amb els meus germans? Com puc incloure TOT l’alumnat a la meua classe si hi ha membres del meu sistema familiar dels que no vullc ni sentir parlar?
Tenim, els i les mestres, una gran feina a fer, i és urgent. El nostre alumnat no espera. El tren se’n va.
(Escrit per Vicent Gracia Pellicer)