El cas és que anem i l’amfitrió ens porta a la seua habitació on juguem amb les oguines que tinga. És un altre moment en que els mestres aprenem. Per ells tot és perfecte: si hi ha nines, perfecte. Si hi a cotxets, perfecte. Si no hi ha joguines, perfecte. És la casa de l’amic, de l’amiga, i és perfecte. En les seues mirades no hi ha cap judici. Per suposat tampoc hi ha cap prejudici.

El que vaig a comentar és un fet que em va sorprendre a la darrera visita que vam fer. Hi havia una joguina que ens va hipnotitzar: uns pingüinets que pujaven una escaleta i queien per una rampeta que els posava als peus de l’escala i tornem a començar. Ah! Adobat amb una musiqueta d’aquelles que s’enganxen, i llumetes per fer-lo cridaner. És el que veieu a la imatge d'aquest post

La primera impressió en posar-lo en marxa va ser com ja he dit, hipnòtica: tothom observant el joc sense fer res. Jo vaig pensar: és la joguina perfecta. Juga ella sola sense que calga la intervenció de les criatures.

Es clar que les xiquetes i els xiquets no tenen els mateixos condicionants que nosaltres. Llavors, després de l’enlluernament inicial, començaren a interaccionar: agafaven els pingüinets i es feien pujar més ràpid, avançar-se uns a altres, els feien pujar per la rampa de baixada,... en fi, li van traure les mil i una possibilitats que jo ni havia sospitat que podia fer aquella andròmina. La creativitat brollava.

Vaig aprendre una altra lliçó. Les xiquetes i els xiquets de 3 anys em van ensenyar a jugar. No importa què tens per jugar: des d’un senzill tros de fusta fins la joguina més sofisticada.

(Escrit per Vicent Gracia Pellicer)