Imaginem a una mestra que, a pesar d’haver adquirit diferents coneixements i habilitats pedagògiques, es sent desconcertada en el seu entorn laboral. Pot ser
perquè els seus mètodes d’ensenyança difereixen de l’enfocament predominant a l’escola, o que la seua mirada no estiga alineada amb la cultura educativa del claustre.
Aquesta mestra, com peix fora de l’aigua, experimenta una sensació de vulnerabilitat i desubicació, enfrontant-se a la feina d’adaptar-se a un entorn que es sent alié i xoca amb els seus principis pedagògics.

Ara, traslladem la nostra atenció a l'estudiant que s’enfronta a l’experiència de ser diferent de la resta dins de l’aula (tots ho són). Pot ser que aquest alumnat tinga
interessos únics, un estil d’aprenentatge no convencional o simplement una perspectiva que no s’ajusta a la norma del centre. Igual que els mestres fora de lloc,
aquest estudiant s’enfronta a desafiaments emocionals i acadèmics a l’intentar encaixar en un motle que no li correspon.

Aquest escenari ens porta a reflexionar sobre la paradoxa de l’aprenentatge. Com pretenem que les criatures encaixen a certs sistemes educatius si nosaltres els adults
ens topem a situacions semblants, amb més recursos que els infants, i tot i això ens sentim desubicats, cohibits i indefensos?

L’empatia, la flexibilitat i el respecte mutu són elements clau per permetre que tots troben el seu lloc. En aquest mar hi ha lloc per a tots.

Escrit per Cinta Català

Imatge generada per IA