A més he treballat i cosit les meues ferides emocionals, tot per a ser millor persona, millor mare i millor mestra. Tot m’ha ajudat al llarg d’aquest temps a aconseguir estar a l’escola satisfeta, tranquil·la, resolutiva, mirant i veient als xiquets/es.
De sobte el que he aprés en aquests 23 anys s’ha sacsejat, quan un xiquet de 3 anys amb TEA grau 3 va entrar a l’aula. Tot allò que jo havia construït tan amorosament, tota la seguretat que sentia es va enfonsar i la mestra que porte dins també. Vaig haver d’agafar forces per replantejar-me la flexibilitat amb els espais i els horaris, deurien ser més rígids?
- Ja no podríem improvisar amb les coses que van passant a l’aula?
- Hauria de programar de bestreta cadascuna de les activitats?
- Tornar a una educació rígida, allunyada de les meues propostes?
- I sobre tot, estava perduda en la meua ignorància, que hem feia dubtar del que estava fent. I aleshores, havia de trencar amb tot?
- Què havia de canviar?
Hi havia una cosa clara, em faltaven ferramentes per acompanyar-lo en el seu creixement, en el seu procés d’aprenentatge, en el seu dia a dia. Era evident, hi havia que fer allò que sempre m’havia ajudat, formar-me i investigar per ajudar i acompanyar a Fate en aquesta aventura a l’escola.
Aquella decisió i posar-me a FER em va ajudar molt a canviar la meua actitud, (anar al col·legi específic Raquel Payá, parlar amb les mestres i vore les instal·lacions, visitar l’aula CIL del col·legi Cervantes, coordinar-me amb la logopeda, visitar l’hospital, programar amb la psicòloga i la mestra d’audició i llenguatge del meu centre, muntar i desmuntar l’aula, llegir articles, buscar informació...) he de dir-vos que estic contenta i un altra vegada il·lusionada. Tot el que ha passat aquest any m’ha fet reflexionar... I he de donar les gràcies, gràcies a la formació. Tot el que he aprés en aquests anys, d’escoltar als xiquets/es, d’estar al seu costat, d’acompanyar-los en el seu aprenentatge, d’estar oberta als canvis, d’eixir de la zona de confort, de donar-li el seu lloc a les famílies, de l’estima, m’ha ajudat a reconduir la situació, encara tinc carències però sent que estic en el bon camí. I sobre tot saber que estic acompanyada, que tinc companys i companyes que m’escolten, que m’ajuden i que, mirant el que ells fan, em serveix d’espill on mirar-me i continuar creixent.
Aquest grup de mestres m’ha ajudat a tornar a somriure a l’escola. I he de dir ben fort, SOC UNA MESTRA AMB LA MIRADA CONSCIENT.
Gràcies companys i companyes.
Text i selecció de la imatge: Malu Tur