Sembla que mai estem on ens pertoca. És com si jugarem una partida de cartes però sempre tinguerem les cartes de la següent mà. No gaudiríem massa? No creieu? I seria com fer trampes.

I si ens aturem un moment?, i si ralentim aquesta velocitat? Açò no implica que ensenyem menys coses o que baixem el llistó, o tal vegada sí, significa donar importància allò que realment la té. Aturem-nos i mirem al nostre alumnat, mirem-lo conscientment, amb tot el seu ser i amb tot el que l’envolta: família, entorn, desitjos, somnis, aficions, pors…

Com diu David Bueno, allò fonamental és la creació de vincles, la pertinença al grup. Els aprenentatges es poden donar en qualsevol lloc i en qualsevol moment, tot i que millor si ho fem on toca, a l’escola i a l’institut.

Però, qui ha de crear estos vincles?

La família?

Els i les mestres d’infantil?

Les tutores i els tutors?

Aquests vincles s’han de crear en casa però també a l’escola, s’han de crear en cada etapa educativa, des de l’educació infantil fins a l’educació secundàira, i a més, és tasca de tot l’equip docent, no solament dels tutors i de les tutores. Facilitem-los eixes activitats, eixos moments de reflexió, eixos silencis… que ens ajuden a crear-los.

Mestres,

professors,

professores,

pares,

mares…

i si ens aturem? I els mirem.

* Entre les tribus del Natal, en Sudàfrica, la salutació més comuna es Sawu-bona. Significa literalment “et veig, eres important per a mi i et valore”. Es una forma de visibilitzar a l’altre, d’acceptar-lo tal i com és, amb les seues virtuts, matisos i també amb els seus defectes. En resposta a esta salutació, les persones solen respondre “shikkhona”, aleshores jo existeix per a tu.

**Infantil és una etapa no propedèutica, és a dir, no prepara per a cap etapa, té identitat pròpia.

Escrit per Joan Palmer Pastor

Imatge: Pixabay