1. Cada criatura té necessitats i interessos diversos. En focalitzar-nos en eixes criatures amb què no sabem ben bé com actuar perdem confiança en el nostre saber fer.
❖ Donar lloc a xarrades pedagògiques en el propi centre. No fem referència als cicles i claustres que formen part de la nostra tasca docent. Aquests, solen anar orientats a resoldre les coses puntuals de sempre. Mantenir xarrades periòdiques centrades en les necessitats del centre ens ajudarà a prendre decisions com a grup que treballa en una mateixa direcció recuperant eixe sentit del fer pel bé comú.
2. L’alumnat és de tots i totes. Ens angoixem perquè en tindre un cas en l’aula, sembla que és sols nostre.2. L’alumnat és de tots i totes. Ens angoixem perquè en tindre un cas en l’aula, sembla que és sols nostre.
❖ Redactar el Projecte Educatiu de Centre (PEC) amb les aportacions de tot el professorat. Sovint infravalorem la importància d’aquest document. Més bé, no del document en si, sinó del contingut d’aquest sempre i quan estiga basat en reflexions serioses sobre les implicacions que tindran els acords que el conformen, i no des de la desgana i voler llevar-se de damunt un tràmit burocràtic.
3. Tenir cura amb les etiquetes. Per part de la gestió administrativa, si les criatures no tenen diagnòstic, no pots demanar suports. Per tant, resulta complicat no posar etiquetes. Malgrat això, pedagògicament com a mestre o mestra no m’he de quedar amb eixa etiqueta, sinó amb les potencialitats de cada criatura.
❖ És la teua mirada la que fa que siga fàcil. Com mires tu a la criatura desencadena unes repercussions.
4. Els recursos no venen a ajudar-me a mi. Sovint, es perd el punt de mira d’aquest càrrec. Els recursos són per a la criatura, no venen per a ajudar al tutor o tutora.
❖ Les relacions entre els i les docents són importants per anar en la mateixa direcció. Aportar el millor de cadascú en benefici del centre i, per consegüent, de les criatures.
5. Donar la mateixa importància a tots i totes. Aquest punt tracta de prendre consciència que encara que a una criatura li dedique cinc minuts i a altra deu, tots i totes tenen el seu lloc perquè li done a cadascú el que necessita.
❖ Cal acollir els canvis i la flexibilitat. Comprendre que, de vegades, hem de canviar els nostres mètodes, tècniques i forma de treballar per poder adaptar-nos al context de l’aula i ser flexibles envers les noves necessitats.
6. Saber quin és el nostre lloc en l’aula. Sols soc la mestra, eixa és la meua funció. Voler abraçar més del que ens correspon desestabilitza el sistema.
❖ L’equip directiu ha de liderar, no dirigir. Aquest òrgan representa el timó del vaixell, si cadascú s’ocupa de fer el millor possible la seua part cap tempesta serà un inconvenient.
7. No podem afrontar el context de l’aula com una problemàtica sinó, com un repte.
❖ El Canvi de Mirada ha d’aplegar al conjunt del claustre. No és un cas aïllat que afecte un mestre o mestra, és un repte comú. Es tracta, com bé va dir el nostre company Joan Palmer, de vore “Quines cartes tenim? Doncs, anem a fer la millor jugada possible”.
Per concloure, també volem compartir amb vosaltres una mena de mantra creat a partir de diversos assumptes que ressonaren en aquesta sessió. Ens disculpareu que no traduïm algunes d’aquestes, ja que així és com van sorgir, i això, també és rellevant:
“TE VEO. FES LA TEUA PART I... SOSIEGO”.